Una primera observació...

Aquesta entrada m’ha estat difícil de posar-me a fer-la, ja que no arribava a decidir quina situació explicar.  

Primer de tot diré que vaig fer les meves pràctiques a “S’escoleta”, un centre infantil que pertany a l’ajuntament d’Eivissa. Jo volia fer les pràctiques a la classe de nadons i així va ser, ja que la tutora de nadons va decidir que jo anava amb ella.  Això va ser una gran alegria ja que jo ja havia treballat amb infants més grossos però mai amb nadons i volia sentir aquesta experiència de treballar amb infants d’edats tan primerenques.

La tutora de l’aula va estar molt comprensiva amb jo en el moment que vaig entrar dins l’aula, hem va dir que entenia els meus sentiments de desconfiança i de por, ja que ella també havia passat per la mateixa situació que jo. També hem va dir que qualsevol cosa que necessités que no dubtes en demanar-li.  Poc a poc vaig anar agafant confiança i vaig sentir-me una més dins l’aula, treballàvem cooperativament.

He decidit descriure  una situació que va succeir a l’aula al poc d’entrar jo a  fer les pràctiques. El que va passar en concret va ser que una nena molt quieta i tranquil·la  estava asseguda allà on la tutora l’havia deixat, ja que no es movia, ni feia res, pràcticament es passava el matí plorant, només volia estar a coll. Aquest dia aquesta nena per art de màgia va començar a gatejar i anar cap a una piscina de pilotes que hi havia ha un costat de la classe. 

En arribar va decidir entrar, encara que va necessitar l’ajuda de la tutora per aconseguir-ho, quan va estar dins ben asseguda va estar jugant amb les pilotes, pareixia mentida però va fer un somriure, al mateix instant la tutora li va fer una fotografia per mostrar-li als seus pares quan arribessin a recollir a la seva filla.  Tot seguit varen anar dos infants més per jugar amb ella. Finalment, va decidir sortir.

Finalment, dir que les meves creences en front a aquesta nena era que mai faria res, que mai faria un somriure, la tutora i la resta de les educadores m’ho varen advertir quan vaig entrar. Per tant, he de dir que aquesta creença de que no faria res és va rompre en aquest moment quan va decidir gatejar i jugar amb els seus companys.